Els bancs també fan frontera

Dos bancs. Entre un banc i l’altre hi cap una ciutat. Dues dones parlen com si el món encara fos petit. Més enllà, uns altres homes miren passar la tarda. I darrere seu les parets criden. Paraules superposades. Noms sense rostre. Ferides escrites damunt del ferro. Però elles continuen parlant. Potser una ciutat no és allò que escriu a les seves parets. Potser és això: dues persones que encara tenen alguna cosa a dir-se.