L’home que espera el carrer

La ciutat camina. Ell no. Seu. Mira una pantalla mentre darrere seu passen altres vides. Un barret. Un rellotge. Un cigarret. I aquest gest estrany de qui sembla saber que esperar també és una manera de caminar. Potser no està esperant ningú. Potser només espera que el món torni a passar per davant seu. David dispara. I l’instant queda assegut per sempre.